Les set meravelles del món

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ja hi tornem a ser. Una altre any que he hagut de passar sense en Jordi; i la veritat és que si giro el coll i miro enrere jo mateix em faig creus del temps que ha passat des d’aquell maleit 6 de març: 16 anys.

Avui ha estat un dia que es plantejava complicat pel temps, tot el viatge d'anada ha estat ploguen, i a cops fort, fins passada la sortida de Sant Hilari. Llavors el temps s'ha obert una mica i hem pogut posar els rams sense mullar-nos, però sense entretenir-nos, perquè el temps estava complicat i quan acabàvem s'hi ha tornat a posar (no massa) i hem hagut d'arribar al cotxe amb paraigües.

Aquest any que acabem de tancar, amb un viatge a Brasil, he acomplert un petit somni que alguna vegada havíem parlat amb tu, i de les que ja en portàvem visitades tres: completar la visita de les set meravelles del món modern: Colosseu (Itàlia); Petra (Jordània); Taj Mahal (Índia); Gran Muralla (Xina); Machu Picchu (Perú); Chichen Itzà (Mèxic) i Crist Redemptor (Brasil).

Amb alguna sortida (no tantes com abans) i amb el petit Martí, vaig capejant la nova vida que ens ha tocat viure.

Mai res tornarà a ser igual, i això he sé jo, però segur que la gent que em coneix i no sap de la meva desgràcia (a la colla amb la que vaig a caminar hi ha gent que no en sap res, i es que és un tema que no el defujo, però miro d’evitar) creu que soc una persona “normal” (no un pobre desgraciat: la meva definició de pare que ha perdut un fill), malgrat no acabin d’entendre que quan hi ha alguna celebració mai bec ni una gota de cava; encara que quant em toca el pagui jo.

T’estimem.

365 dies més

 

Cim del Pedraforca

 

 

Ja ha passat un altre any (15) i un altre pelegrinatge al Coll de Ravell.

En aquests últims 365 dies i ha hagut un fet que ha canviat una mica la meva situació: m’he jubilat; i tot i que algun dia em pugui passar pel despatx per tenir un canvi d’impressions amb les persones a qui els hi vàrem traspassar, la meva situació personal ha fet un canvi important.

Per mantenir-me ocupat, una de les coses que he fet ha estat fer-me d’una colla de caminants (la feina dels jubilats: caminar). Aquesta colla (els SiNoFos) surt cada dimecres de l’any i des que hi vaig entrar només he fallat un parell o tres de vegades (una per la passa del ventre i les altres per haver de fer d’avi). I la d’avui.

La casualitat ha fet que aquest primer any que surto amb aquesta colla, el dia 6 de març hagi caigut en dimecres; i evidentment mentre pugui res em farà saltar la meva “excursió” al punt quilomètric 202 de la C25 (l’eix transversal). No ho va fer la pàndemia...

Hem fet sortides que m’han agradat molt (Bastimests, Pedraforca, Balandrau, Gra de Fajol...) i m’ha sabut greu no haver-los pogut acompanyar a la ruta que han fet avui per la Vall d'Hostoles, però per molt de temps que passi (i encara que algú pugui pensar que no serveix per res) aquest maleit dia la meva “sortida” va quedar programada a l’any 2009.

T’estimem.

Sant Jordi

 

Com cada any hem seguit la tradició de Sant Jordi, amb la rosa i el llibre. Aquest any, vaig mirar una mica les novetats literàries i vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció: “El príncep i la mort”. Un llibre d’una persona per mi desconeguda, en Daniel Vázquez Sallés (tampoc es que sigui un gran lector i conegui molts d’autors), però que em va cridar l’atenció perquè era un llibre que dedicava al seu fill, mort als 10 anys.

Encara no l’he llegit, i per tant no el puc valorar; però en la primera pàgina, segon paràgraf ja diu “Una mare i un pare que perden un fill estan condemnats a viure a cel ras. Què són? Com es poden reivindicar en un món que no existeix cap paraula per emparar-los? Els que perden una mare o un pare entren al club dels orfes. Els que perden un cònjuge reben l’honorífic títol de viudos o viudes. Per als que estan sentenciats a viure sense un fill, no existeix cap paraula que n’embolcalli la tristesa.”.

Els que hem passat aquesta situació en som plenament conscients de que no hi ha cap paraula que descrigui la nostre situació. Jo ja en feia referència a l’entrada “Els sense nom”, a l’abril del 2010.

I malgrat ho vaig poder llegir amb tranquil·litat, llavors vaig voler llegir-ho en veu alta a l’Antònia i vaig ser-ne incapaç. Em va pujar el plor i no vaig poder.

T’estimem.

Catorze

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo sempre dic que el dia a dia, de vegades costa de passar, però que si gires el coll i mires un moment concret de la teva vida te n’adones de lo inexorable que és el temps, i com passa, sense gairebé adonar-te’n: Catorze anys d’aquell “putu” 6 de març.

Altres coses que et fan adonar d’aquest pas del temps inexorable son els fills: sembla que fa quatre dies que aguantava a l’Albert en braços (abans hi havia tingut a en Jordi) i ara és ell qui hi aguanta al seu fill.

I com cada un d’aquest catorze anys hem fet (i faré mentre pugui) una “excursió” al coll de Ravell.

Aquest any, i no fa pas tant, hi ha hagut l’alegria pel nou vingut de que parlava en el post anterior: en Martí; i dintre d’aquest 2023, els que em coneixeu o heu fet números amb les entrades d’aquest blog sabreu que faig 65 anys, i tinc la intenció de jubilar-me i poder fer d’avi sempre que em necessitin.

De ben segur serà un canvi important, que potser em costi d'habituar-m'hi, però el temps també m'hi ha portat i m'hi hauré d'adaptar. També m'he hagut d'adaptar a altres situacions molt més difícils.

T’estimem.

Ja soc avi

El passat dia 20 va néixer en Martí, el meu net. Em va fer molta il·lusió, i quan em van donar la notícia, la veritat es que em vaig emocionar. Estava sol a casa, acabant d’esmorzar per anar a treballar i vaig plorar.

Van ser altre vegades sentiments contraposats, records de quan jo vaig ser pare d’en Jordi i d’ara que he estat avi d’en Martí. Ara en Jordi ja no hi és i hi ha en Martí. Mai ningú podrà substituir a en Jordi, però evidentment va ser una dia “diferent”. No diré que un dia feliç, perquè la paraula felicitat la vaig esborrar del meu diccionari particular el dia 6 de març de 2009; i mai més la tornaré a fer servir. Però si un dia "diferent".

Com mai més he tornar a provar una gota de cava per, com vaig dir en el seu moment, ser una beguda massa vinculada amb la felicitat.

Això no vol dir que aquest 20 de gener no hagi estat un dels dies més “diferents” (junt amb el casament de l’Albert i la Laura) dels últims, gairebé, catorze anys.

Ens ha tocat viure el que ens ha tocat viure, i ens hem d'anar adaptant als nous esdeveniments; però mai oblidant els que s'han quedat pel camí.

T’estimem.

Dotze més un

 

Amb supersticions o sense (no em considero supersticiós, malgrat reconec que tinc les meves manies) ja fa tretze “putus” anys d’aquell maleit 6 de març.

I com cada un dels dotze anys anteriors, he fet el recorregut que any rere any fem per aquesta data, caigui el dia que caigui, faci el temps que faci (avui feia fred i pel camí han caigut quatre gotes) i hi hagi la pandèmia que hi hagi. Fins avui no hi ha hagut cap impediment que m’hagi privat del pelegrinatge que m’ha tocat fer per aquesta data, i malgrat no hagués volgut fer mai, espero seguir fent durant molts anys més.

La resta de dies de l’any, amb la feina, algun cap de setmana amb l’Albert i la Laura i alguna sortida amb els germans, la veritat es que anem fent. I ja em va bé, no necessito grans fites, la rutina per mi és el més important.

De fet, sempre que algú em parla del futur, jo sempre dic que el dia a dia és el que m’importa. La vida m’ha demostrat que fer grans plans, no serveix per res. En un moment se’n van tots a prendre pel cul. I em cago en deu.

T’estimem.

Una dotzena

Any rere any ja n’han passat dotze. Gairebé res !!

Un cop més hem fet el pelegrinatge cap al punt fatídic a dipositar uns rams. Soc plenament conscient que no serveix per gran cosa (tantes coses hi ha que no serveixen per res, i es fan), perquè recordar-lo el recordo a diari; però després de tants anys ja es un dia que, si es laborable, a l’agenda el tinc marcat perquè em quedi lliure i no rebre visites. Almenys al matí el vull dedicar a fer els cinquanta quilòmetres que més o menys separen Girona d’aquell maleit punt de la carretera.

I aquest any amb confinament comarcal pel collons del covid-19. Evidentment hi he anat igualment, perquè tampoc he tingut cap contacte amb ningú que no fos de la meva bombolla (l’Antònia i jo), i suposo que si m’haguessin aturat, dient on anava, tampoc hi hagués hagut cap problema. Hauria estat més problemàtic si, com va estar apunt de passar l’any passat, el confinament hagués estat domiciliari, en aquest cas segurament ni hi hauria pogut anar.

Aquest any ja compliria els 37 anys d’edat i de vegades em pregunto com seria, seguiria tant entusiasmat amb els esports en general i el futbol en particular ? Encara jugaria ? O entrenaria algun equip ? Viuria a casa ? Estaria casat ? Hauria estat pare ? ... Un munt de preguntes que mai tindran resposta.

T’estimem.

Unes festes amb el COVID-19

 

Aquest any i amb el tema del covid per molta gent han estat unes festes diferents. No han pogut fer gaires desplaçaments ni s’han pogut (en teoria) reunir amb altre gent.

No diré pas que a mi no m’hagi afectat, perquè cada any fèiem un dinar amb les famílies, nadal amb la de l’Antònia i sant esteve amb la meva; i aquest any s’ha anul·lat tot. Per tant, en certa manera el covid m’ha afectat.

Dit això, i donat que son unes festes familiars i jo no em puc reunir amb tota la família des de fa dotze anys, com feia abans (i aquí deixo de banda els que no hi son per llei de vida), la veritat és que m’importen un colló.

Vàrem fer un dinar amb l’Albert i la Laura, com fem tot sovint, tant per sant esteve com pel dia de cap d’any, i la resta de dies, com qualsevol festiu del llarg de l’any. Com ja he dit alguna vegada, jo era dels que solien adornar el balcó amb llums, i ennuegar-me amb els raïms seguint el ritme de les campanades. Ara ni les miro, solo mirar alguna pel·lícula al NetFlix o al Movistar+; aquest any "John Wick 3" a Netflix.

T’estimem.